L'aspecte principal que permet a un sistema ser recarregable és el fet que els productes originats en la reacció de descàrrega es dipositin sobre els electrodes i per això no poden utilitzar-se per aquest tipus de piles processos en els que es desprenguin gasos.

La bateria o acumulador més tradicional és el de plom inventat el 1859 per Gaston Planté, i que ha estat incorporat als automòbils. Es carrega amb una dinamo o un alternador amb rectificador, quan el motor està en marxa. Consta de una sèrie de làmines de plom, ànode (-), en forma de reixa amb els espais plens de plom gris esponjós. Les làmines que constituexen el càtode (+), també de plom reixat, estan farcides d'òxid de plom. Unes i altres situades alternativament estan submergides dins una dissolució aquosa d'àcid sulfúric, que fa d'electròlit. La bateria completa té 6 parells de làmines i dóna una tensió d'uns 12 V.

Actualment  es fan servir molts altres tipus d'acumuladors, per exemple: Ni-Fe, Ni-Cd i també a partir de polímers plàstics conductors (dues làmines de poliacetilè separades per una pel·lícula de policarbonat saturat d'un electròlit).