El 8 de març s’ha convertit en un símbol per a les dones dels cinc continents. La celebració no es basa en un únic fet ni tampoc ha tingut sempre el mateix sentit. La història canvia, és dinàmica, i el sentit dels símbols i significats també.

Des de l’inici de la revolució industrial, àmplies capes de la població femenina dels sectors populars es van incorporar al treball assalariat. Aquesta incorporació no les eximí, però, de continuar sent responsables del treball de cura de les persones del grup familiar ni de les activitats domèstiques. Les precàries i difícils condicions de treball industrial van provocar, des de mitjans del segle XIX, l’aparició de moviments de dones que reivindicaven millors condicions laborals, com ara la reducció de la jornada laboral, la limitació de l’edat de treball de les criatures, la prohibició de l’horari nocturn per a les dones, la compensació econòmica per accidents laborals i les mesures per prevenir-los.

D’aquesta experiència, Catalunya no en va quedar al marge. N'és un exemple la vaga que 3.500 treballadores del sector tèxtil d’Igualada van fer l’any 1881, en demanda de millors condicions de treball.

En l’origen de la commemoració del 8 de març com a Dia Internacional de la Dona, tradicionalment s’han destacat diversos fets puntuals: la vaga de les obreres tèxtils nord-americanes de 1857, l’incendi de la fàbrica Cotton o el de la Triangle Shirtwaist Company, de Nova York, el dia 25 de març de 1911 (indústria tèxtil on treballaven cinc-centes persones, en la seva gran majoria dones immigrants joves).

En aquest darrer incident van morir 142 obreres que l’any anterior havien mantingut una important vaga per demanar millors condicions laborals.

Ja que les dones contribuïen amb el seu treball -tant el remunerat com el domèstic- al creixement de l’economia dels seus respectius països, volien tenir el dret a participar en l’àmbit públic. Aquesta participació se centrà, durant unes dècades, en la reivindicació del dret de vot per a les dones, l’altre gran eix que conflueix en la celebració d’aquest dia.

La primera declaració programàtica reivindicant el dret de vot, la van fer les dones nord-americanes, el 1848, reunides a Seneca Falls. Anys després, les sufragistes angleses van fer de la reivindicació del dret de vot per a les dones l’eix central de les mobilitzacions. Les seves accions i les seves idees van traspassar fronteres i van tenir repercussions en altres països.

A partir de 1908, les socialistes nord-americanes van celebrar el Dia de la Dona, el darrer diumenge de febrer, per reivindicar el dret de vot. El 1910, en el marc de la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, Clara Zetkin llençava la proposta d’establir el Dia Internacional de la Dona, amb l’objectiu principal de promoure el sufragi universal femení, la pau i la llibertat.

Seguint aquesta iniciativa, l’any següent, més d’un milió de dones europees i nord-americanes sortiren al carrer. Les primeres ho van celebrar el 19 de març i les segones ho van continuar fent el darrer diumenge de febrer.

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la pau es convertí en el leitmotiv de les celebracions del Dia Internacional de la Dona. I el 8 de març (segons el nostre calendari) de 1917 les dones russes, que feia anys que també ho celebraven, van sortir al carrer en demanda d’aliments i pel retorn dels combatents. Aquest va ser l’inici del moviment que acabaria amb la dimissió del tsar i la proclamació de la República. A partir d’aquest moment, el Dia Internacional de la Dona quedà fixat en la data del 8 de març.

Reivindicació de millors condicions de treball i de vida, i de drets polítics i manifestacions en favor de la pau, són alguns dels temes que es troben en l’origen de la celebració del dia 8 de març com a Dia Internacional de la Dona.

Amb el ressorgiment del feminisme, a finals dels anys seixanta i setanta, tornà a implantar-se la celebració d’aquesta data, que van acabar de corroborar les Nacions Unides, el 1977, en declarar el 8 de març com a Dia Internacional de la Dona.